Adolf Hitler a la França ocupada davant la Torre Eiffel (23 de juny 1940) Bundesarchiv, Bild 183-H28708 / CC-BY-SA, via Wikimedia Commons

Cupons d'aliments a la França ocupada, juliol de 1944 By Daniel*D CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons

Els membres del “Emergency Rescue Committee” (Comitè de Rescat d'Emergència) en un dinar de comiat a l'estació de Cervera. D'esquerra a dreta: Jacques Weisslitz, Theodora Benedite, Daniel Benedite, Lucie Heymann, Louis Coppermann, Marcel „Maurice“ Verzeano, Jean Gemähling. © United States Holocaust Memorial Museum, cortesia de Annette Fry

Bitllet de tercera classe pel vaixell de Lisboa a Nova York del 1941, Frida i H. W. Katz amb la seva filla © United States Holocaust Memorial Museum, Katz family papers

Els nazis arriben al poder a Alemanya el 1933. Sota el lideratge d'Adolf Hitler estableixen una dictadura totalitària. La seva ideologia antisemita i racista persegueix i assassina jueus, gitanos i a tots els que segons el seu règim, no formen part del «poble nacional alemany». Els dissidents son torturats, enviats a camps de concentració, assassinats, obligats a exiliar-se. L'1 de setembre de 1939, l'exèrcit alemanys envaeix Polònia: és l'inici de la Segona Guerra Mundial a Europa.

Per ser França un dels principals receptors de víctimes de la persecució nazi, l'entrada d'aquest país a la guerra té conseqüències fatals per a les persones amb passaport alemany antic: jueus i antifeixistes son classificats com a enemics estrangers i son ingressats en camps d'internament. El juny de 1940 França capitula: el nord ja estava ocupat, la zona sud lliure és administrada pel règim de Vichy, que col·labora amb els nazis. Comença l'èxode massiu cap al sud.
Marsella és el destí principal per les víctimes de la persecució nazi, a la ciutat portuària encara s'hi poden trobar documents i bitllets de vaixell cap al nord d'Àfrica o més enllà de l'Atlàntic. Però aviat ja no hi ha més vaixells que salpin. Marsella s'esdevé una trampa.

En poques setmanes, el 1940 França és envaïda per les tropes alemanyes. L'Acord d'Armistici del 22 de juny de 1940 regula en l'article 19 L'entrega de refugiats a petició. El govern de Vichy és obligat a entregar a tot ciutadà alemany a França (…) que sigui demanat pel Gobern del Reich alemany. El juliol del 1940 la Comissió Kundt d'Alemanya estableix llistes en els camps d'internament del sud de França: és la base per a entregues posteriors de refugiats. Ben aviat els nazis comencen la segregació: la primera llista d'expatriació de 1933 elimina a 33 persones de nacionalitat alemanya.

Entre els que van fugir pels Pirineus cap a l'exili hi havia el periodista Georg Bernhard, el matemàtic Emil Gumbel, la política comunista Ruth Fischer, els escriptors Heinrich Mann i Lion Feuchtwanger i el polític socialdemòcrata Friedrich Stampfer. Les lleis de Nuremberg de 1935 senyalen als jueus com persones amb menys drets. A partir de 1941 perden la ciutadania en abandonar Alemanya – la fugida com apàtrida és doblement difícil. A partir de 1942, els jueus que viuen a França son deportats a camps d'extermini. La fugida pels Pirineus és ara un assumpte de vida o mort.

A l'estiu de 1940 es crea a Nova York l'Emergency Rescue Committee - (Comitè de Rescat d'Emergència). El seu objectiu és ajudar a fugir de França a intel·lectuals en perill amb un visat d'emergència nord-americà. L'agost de 1940 l'ERC envia el periodista Varian Fry a Marsella. A les seves memòries Auslieferung auf Verlangen (L'Entrega de Refugiats a petició) escriu: En lloc de les quatre setmanes previstes en Fry s'hi va estar 13 mesos i amb el seu equip va ajudar a fugir a més de 2.000 persones, entre ells la filòsofa Hannah Arendt, l'escultor Jacques Lipchitz, la pianista Wanda Landowska, el revolucionari Victor Serge, els escriptors Lion Feuchtwanger, Walter Mehring i Heinrich Mann, el surrealista André Breton i el pintor Marc Chagall. (2+3➘)

Maurice Verzeano, Charles Fawcett i Jean Gemähling treballen per el Emergency Rescue Committee. De la pel·lícula "Villa Air Bel" de Jörg Bundschuh: Verzeano parla de l'activitat il·legal, Fawcett del rescat de persones no cèlebres i Gemähling de l'actitud del règim francès. (4➘)
© Fragment de la pel·lícula Villa Air Bel – Varian Fry in Marseille per Jörg Bundschuh, Kick Film El graduat per la Universitat de Harvard, Variant Fry, enfront les desconsoladores regulacions frontereres no tem al mercat negre ni al suborn. Camuflat com una oficina d'assistència legal per a refugiats, l'ERC treballa amb estreta col·laboració amb Lisa i Hans Fittko i bateja el camí de fugida amb els seus noms: la Ruta-F. El règim francès de Vichy recela de Fry i ell es troba cada vegada més abandonat per les autoritats dels Estats Units. L'agost de 1941 Fry fou expulsat de França. (5➘)

Prop d'unes 80.000 persones travessen els Pirineus cap a Espanya fugint del règim nazi: jueus, antifeixista, pilots abatuts dels Aliats i membres de la Resistència francesa. A Espanya governa el dictador Franco, a Portugal el règim de Salazar. Tot i l'acord hispano-alemany i la proximitat ideològica del franquisme espanyol amb el nacionalsocialisme, la ruta de fugida ibèrica és la salvació per quasi tothom. Les entregues als nazis son l'excepció, la regla és la negació d'entrada al país, la deportació a França, l'internament o el trànsit reeixit. La jueva Margit Meissner de 16 anys i la seva mare van fugir per la ciutat fronterera de Cervera cap a Portbou on van ser detingudes i dutes a la presó de Girona: (6➘)

Margit Meissner fuig a peu pels Pirineus cap a Portbou · © United States Holocaust Memorial Museum [CA]

Ben aviat la Margit i la Lilly Meissner van ser alliberades. Altres van passar mesos en el camp d'internament de Miranda de Ebro i només es van veure alliberats gràcies a la pressió del Consolat Britànic o del Comitè de Socors Jueu. Eren particularment vulnerables les persones que havien lluitat en la Guerra Civil Espanyola i els antifeixistes espanyols, però la majoria va poder creuar Espanya tot i els documents falsos o per la seva manca. El periodista socialdemòcrata Henry William Katz va entrar a Portugal via Madrid gràcies al ERC i a col·laboradors en fugues espanyols. (7➘)

Recolzament enèrgic a Madrid, no només per a la família Katz · © United States Holocaust Memorial Museum
[CA]

Vaig mirar per la finestra doncs havia de trobar al maleter amb el número 25. Al moment de baixar immediatament ens va parlar en francès, sabia els nostres noms. Vaig deixar de preocupar-me. Ens va dur a l'hotel i més tard al tren cap a Portugal. L'endemà érem a Lisboa.

Els Pirineus son forrellat i també porta cap a la llibertat: els boscos i congostos, travessats per camins de cabres son difícils de controlar. Segles de tradició contrabandista i el contacte amb la població catalana d'ambdós costats de la frontera faciliten el treball de les organitzacions d'ajuda per fugir. La frontera continua sent relativament fàcil de creuar el 1940. La socialdemòcrata Elsbeth Weichmann descriu una trobada a la frontera en el seu llibre Zuflucht (Refugio) (8➘) :

Però les lleis es van tornar més estrictes: notificació obligatòria per part dels hotelers, controls fronterers massius, requisits estrictes en el visat, zones restringides a la frontera i zones costeres. Alemanya va ocupar el sud de França l'any 1942, a partir de llavors son els soldats alemanys qui controlen la frontera en lloc del oficials francesos. Les rutes de fugida son més arriscades i costerudes i els colls de muntanya cada cop més alts.
Sota la pressió alemanya Espanya va incrementar els requisits d'entrada. El nombre de detencions a Espanya augmenta. Però el ministeri d'assumptes exteriors també diu que és cosa d'Alemanya vigilar els límits de la seva esfera d'influència.