Vista desde la frontera entre Portbou y Cerbère

Refugiats de la Guerra Civil Espanyola el 1939 a la frontera d'El Pertús © Schweizerisches Sozialarchiv / Sozarch_F_Ka-0001-249

La vigilància fronterera s'incrementa el 1942, cada vegada son més els que fugen travessant els Pirineus centrals

En l'intent de saltar la tanca fronterera de Melilla el 2014 www.meltingpot.org

L'1 d'Abril del 1939 el colpista Francisco Franco es declara guanyador de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i desferma una repressió sagnant. Comença l'èxode pels defensors de la República: Quasi 500.000 persones fugen travessant els Pirineus, sobretot per Catalunya que ofereix una resistència ferotge. (2➘) La Ruta Walter Benjamin, anomenada també Ruta Líster ja que per aquí van passar les tropes del General Líster. Més a l'est, a la carretera entre Portbou i Cerbère, espera la massa de gent desgastada per la guerra, fins que el 27 de gener de 1939 França obre la seva frontera. Entre ells hi ha Lluïsa Miralles de 10 anys amb la seva mare:

[CA]

Hacía mucho frío. Padecíamos de hambre y falta de ropa. Cuando llegamos a pie al paso, las autoridades francesas no querían abrir la frontera. Esperamos en el frío hasta que finalmente abrieron la frontera: para los niños, madres, ancianos y heridos. Sólo luego de cinco días permitieron que el ejército republicano cruzara la frontera. Caminamos hasta la estación de tren de Cerbère, allí comenzó nuestro exilio.

Detinguda a Argelers-sur-Mer, Lluïsa Miralles retroba el seu pare que havia lluitat per la República. Després de l'ocupació de França ha de treballar per l'exèrcit alemany però també escriu per la premsa clandestina. Lluïsa Miralles es va casar amb Miquel Serra, supervivent del camp de concentració de Mauthausen i viu a Perpinyà.

Els Pirineus: durant la Segona Guerra Mundial un obstacle i alhora porta cap a la llibertat, fugint dels nazis, camps de concentració i la mort. Fins l'alliberament del sud de França el 1944, prop de 80.000 persones creuen les muntanyes cap al sud, al principi refugiats jueus i víctimes de la persecució política. El 1940 la Claire i en Henry Ehrmann van de Banyuls a Portbou per la Ruta F (nomenada així en honor de Hans i Lisa Fittko): (3➘):

[CA]

Ens presentem inofensivament a l'oficina de duanes i ensenyem el visat nord-americà. Van revisar els nostres noms, tenien llistes de gent que havia lluitat a la Guerra Civil Espanyola. Encara no estàvem fora de perill, encara teníem que travessar un país feixista.

Avui dia la Ruta Walter Benjamin recorre gran part de la ruta de fugida de Bejamin. A mida que les vesants pirinenques de la Ruta F son cada vegada més controlades, el passador Marcel „Maurice“ Verzeano explora rutes més altes per Andorra: (4➘)

[CA]

Amb antifeixistes italians vaig organitzar una ruta d'escapament des de Tolosa sota la direcció de l'espanyol Garcia. Una vegada va protegir amb el seu propi cos a un refugiat dels trets disparats des d'un lloc fronterer. La xarxa de Garcia els pasaba a Espanya en cotxe, un sistema plenament sofisticat.

Després del desembarcament dels Aliats el 8 de novembre de 1942 en el nord d'Àfrica, l'Alemanya nazi ocupa el sud de França. S'intensifica la vigilància de la frontera dels Pirineus, s'estableix una zona prohibida de 20 kilòmetres. El pas de muntanyes es perillós, les rutes son cada vegada més arriscades, per terrenys escarpats. Cada cop hi ha més pilots Aliats abatuts sobre França que fugen per aquí, o soldats com el britànic Peter Scott Janes. Ell encara pot escapar el 1941 per la part baixa dels Pirineus, ens ho explica el seu fill Keith Janes (6➘):

[CA]

Va ser capturat el juny de 1940, va aconseguir escapar i va estar amagat durant 16 mesos per uns francesos. Dut des del nord de França fins a Perpinyà, una nit va creuar els Pirineus. A Espanya es va estar 6 setmanes a la presó fins que diplomàtics britànics via Barcelona i Madrid el van dur fins a Gibraltar i el gener de 1942 fins a Gran Bretanya en vaixell.

Les rutes d'evasió salven desenes de milers de vides. (7➘) També son elements per establir contacte entre els Aliats i la Resustència a França que guanya força després de 1942. Quan el 1943 s'introdueix el “Service du travail obligatoire (STO)” (Servei de Treball Obligatori), cada vegada més homes i dones francesos fugen per escapar dels treballs forçats. És el que fa Paul Broué de Seix que el juliol de 1943 els contrabandistes li fan passar els Pirineus.

[CA]

Quan uns amics meus van rebre l'ordre d'anar a treballs forçats a Alemanya, me'n vaig anar amb ells cap a Espanya a través de les muntanyes. El dia que complia 20 anys em van encarcerar i vaig estar pres a Saragossa, Lleida, Logroño i Miranda de Ebro.

Paul Broué és finalment posat en llibertat i s'uneix a la Resistència en el nord d'Àfrica. (8➘)

La travessa pels Pirineus, per passos de fins a 2.500 metres d'alçada sobre el nivell del mar, amb neu i gel, es cobren cada vegada més víctimes, morts per patrulles frontereres, per esgotament, allaus o caigudes. La fugida en solitari és quasi impossible: sense entrenament, sense el coneixement del terreny i sense equip d'alta muntanya. Cada cop és més necessària l'ajuda de les actives xarxes d'evasió de França en les que participen una munió de persones: contrabandistes i agricultors, membres dels Aliats i de la Resistència francesa. En la lluita contra els nazis posen la seva vida en perill per motius polítics, per solidaritat, humanisme i també per un bon sou.

L'any 1941 Andrée de Jong de 24 anys funda a Bèlgica el “Réseau Comète” (Xarxa Cometa) que du clandestinament uns 400 soldats Aliats a Espanya. És detinguda el 1943 i sobreviu a dos camps de concentració. La xarxa Pat O'Leary fa passar a 3.000 des de França, amb estreta col·laboració amb els anarquistes espanyols del Grup Pozán que amb la caiguda de Hitler espera la fi de Franco, en va (9➘). Els historiadors estimen que entre 20.000 i 30.000 jueus escapen a través dels Pirineus entre 1939/44. El parisenc Jacques L. Godel fuig cap a Espanya de la persecució antisemita l'abril de 1943 (10➘):

[CA]

Vam caminar durant 24 hores. Ho aconseguim perquè els 4 guies eren molt forts. A vegades duien a la meva mare a coll i be. El meu pare casi mort de l'esgotament, doncs durant 12 hores vam caminar per la neu.

Diàriament les persones fugen de la dictadura, la guerra, la discriminació i les catàstrofes, amb experiències molt semblants a llavors: la por a la deportació, burocràcia i fronteres insalvables. La pobresa augmenta a nivell mundial: L'u per cent de la població posseeix gairebé la meitat de la riquesa del món (12➘). La UE actualitza i forneix les seves fronteres exteriors i es compromet en les violacions dels drets humans, com aquí a la tanca fronterera de l'enclavament espanyol de Melilla (Vídeo aquí: (13➘))

Sense vies segures i legals cap a Europa desenes de milers d'emigrants moren a les fronteres exteriors de la UE i a la Mediterrània. (14➘) Els sistemàtics controls a les fronteres interiors de la UE son- a pesar de l'Acord de Schengen – una realitat, inclús a Portbou i a La Jonquera. El Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya (CICAC) va criticar el fet que allà les autoritats frontereres espanyoles continuen denegant el dret fonamental a l'assistència lletrada i no ofereixen el dret a un advocat i a un interpret a persones indocumentades (15➘).
Condicions semblants son condemnades per Rafael Flichman de “Cimade”, organització fundada el 1939 per recolzar a les persones en camps d'internament com Argelers-sur-Mer i avui dia ben activa en la lluita pels drets dels refugiats i els emigrants (16➘):

[CA]

L'article 78-2 del Codi Penal francès només permet controls fronterers aleatoris, no poden ser sistemàtics i no poden superar les 6 hores seguides. Però la policia de fronterera francesa controla sistemàticament gairebé tots els trens de Portbou a Cerbere. Controla els passatgers, especialment persones amb aspecte "estranger", àrab, o de pell negra. Com vaig poder observar, la policia no presta molta atenció a turistes rossos, però una dona equatoriana amb la pell més fosca és controlada. La policia controla els passaports d'uns argentins, però en constatar que són turistes ja no els importa el termini d'estada de 3 mesos. Però l'equatoriana amb un permís de residència caducat és arrestada per la policia. Cimade condemna aquests controls discriminatoris, tant més per existir el dret de la lliure circulació de persones a l'espai Schengen - en teoria. Aquest no és un cas aïllat: a Hendaia, en l'altre costat dels Pirineus, és el mateix: controls permanents i sistemàtics!

En el seu assaig ¿Qui va matar Walter Benjamin? l'escriptor de Filosofia parisenc, Alain Brossat, critica aquesta visió generalitzada com a inadmissible simplificació, que ignora la discriminació de l'Estat francès a la dècada de 1940, els règims fronterers i els mecanismes d'exclusió (17➘). El 1939 Benjamin és internat com a estranger enemic, se li nega la ciutadania francesa i el visat de sortida. Aquesta frontera interna (Brossat), la degradació a la categoria de suplicant empeny Benjamin a la desesperació i a l'aïllament quan ja està a l'exili a França.

Brossat observa paral·lelismes en els estats moderns, que avui en dia categoritzen a la població, segons Brossat, Brossat condemna la transformació de la UE Fronteres tancades, aillament, requisits de visats impossibles: els obstacles per la fuga son semblants, abans i ara.