La última foto coneguda de Walter Benjamin, la del llibre de registre de defuncions del registre civil de Portbou

Nínxols de les tombes del cementiri de Portbou

El cementiri de Portbou on Benjamin va ser enterrat

Cinc panells informatius mostren els darrers passos de Benjamin a Portbou

Des que existeixen les fronteres fins al dia d'avui, un segell pot decidir sobre la vida i la mort. Walter Benjamin, impotent, també es troba immers en la situació fronterera, tot sovint kafkiana, plena d'arbitrarietats i burocràcia. Després de l'esgotadora fugida per els Pirineus, Benjamin, amb la fotògraf Henny Gurland i el seu fill Joseph, arriba el capvespre del 25 de setembre de 1940 a Portbou. Benjamin té un visat per als Estas Units i, a més, els visats de trànsit necessaris per Espanya i Portugal. Només li falta el segell francès, quasi impossible d'aconseguir, i en canvi innecessari a la frontera fins el dia abans.

Però ara hi ha noves disposicions i la policia fronterera espanyola nega l'entrada als emigrants. Després d'una nit en un hostal, vigilats, han de tornar a França. Carina Birman, que fuig també el mateix dia i es troben a l'hostal, recorda: Molts exiliats intenten la fuga varies vegades, Birman i la seva companya Sophie Lippmann subornen als guàrdies de frontera amb monedes d'or. Però Benjamin, malalt del cor, es resigna en front del perill de caure a les urpes dels nazis. Henny Gurland:

Walter Benjamin va morir a Portbou el 26 de setembre de 1940. Des de la seva habitació se sent la respiració agitada, recorden els testimonis de les seves darreres hores: Henny i Joseph Gurland, Carina Birman i Grete Freund. Com Birman, tots assumeixen que va ser un suïcidi per una sobredosi de morfina: Henny Gurland diu que, en una carta dirigida a Theodor Adorno, Benjamin havia expressat clarament les seves intencions. La carta no s'ha conservat i Gurland ho cita de memòria:

Les últimes pertinences de Benjamin son enumerades pel jutge de Portbou: el seu rellotge de butxaca, bitllets de banc, passaport, fotografies de passaport, radiografies, tabac de pipa, ulleres, cartes i diaris. (4➘) Walter Benjamin és enterrat el 28 de setembre de 1940. Una mort valenta: el metge tracte Benjamin amb injeccions, li fa sagnies i li diagnostica hemorràgia cerebral; hi ha documents que desapareixen i el filòsof jueu és enterrat sota el ritus catòlic. No hi ha rastres de morfina ni de suïcidi, la causa de la mort és una hemorràgia cerebral. Senyals d'una mentida volguda? O confusió plausible que envolta la mort d'un dels innombrables viatgers estrangers a Portbou, encara devastada per la guerra civil?. Algunes inconsistències que no s'expliquen (confusió en el nom i els cognoms, tombes amb números diferents). Es mantenen altres enigmes i contradiccions.

Fins al dia d'avui es mantenen els mites sobre la mort de Walter Benjamin. No va ser un suïcidi? El va matar la Gestapo de Hitler? O fins i tot, el servei secret d'Stalin? Feixistes espanyols? A la seva pel·lícula ¿Qui va matar a Walter Benjamin... el director David Mauas recull les discrepàncies de les darreres hores de Benjamin: dates de la mort diferents, sepultura cristiana per un jueu (i suïcida?), les contradictòries declaracions sobre la seva agonia per part dels testimonis, la confusió de nom i cognom, el metge, cap de la Falange local i feixista...

La pel·lícula ¿Qui va matar a Walter Benjamin ... A principis de 1992, Ingrid Scheurmann mira d'aclarir les circumstàncies que envolten la mort de Walter Benjamin i treu a la llum nous documents d'arxius fins el moment desconeguts. Resolt enigmes, qüestiona algunes declaracions de Gurland i escriu: El director de l'Arxiu Walter Benjamin de Berlín, Erdmut Wizisla, diu sobre la mort de Benjamin:

[CA]

La qüestió sobre la mort de Benjamin es respon únicament amb una paradoxa: s'ha mort i l'han matat. No tenia sortida, tothom actuava en contra seva i col·laboraven amb els feixistes: el propietari de l'hostal, l'Oficina de Fronteres, els metges. Ell només va acabar amb allò que l'amenaçava. Molts misteris mai seran resolts.

Ho escriu la confident de Benjamin, la filòsofa Hannah Arendt, que en la seva fugida va passar per Portbou a principis de 1941 (5➘). El nínxol de la tomba de Benjamin no porta cap nom i està pagat per 5 anys. Jordi Font, director del Museu Memorial de l'Exili (MUME), sobre la primera etapa del Memorial a Portbou:

[CA]

A l'Espanya franquista ningú volia recordar Walter Benjamin, les seves restes van anar a parar a la fosa comú. El 1979 el govern democràtic va posar una placa commemorativa al filòsof jueu alemany. Actualment, hi trobem un monòlit a la memòria de Benjamin.

Avui dia el record de Walter Benjamin no passa desapercebut a Portbou (8➘). Panells informatius recorden els seus darrers moments al poble, el Museu de l'Exili (MUME) ofereix excursions i viatges educatius (9➘). La ruta de fugida de Benjamin i molts altres a través dels Pirineus està senyalitzada, el memorial Passatges en el cementiri recorda la persecució i l'exili. Cada any, pel setembre, en la data de la seva mort, té lloc un simposi internacional a Portbou sobre l'extensa obra de l'important intel·lectual, Walter Benjamin.